Des de principis d’any ja s’han registrat als Països
Catalans més de 30 dones mortes a causa de la violència masclista, víctimes
mortals del sexisme assassí i del sistema patriarcal.
Vivim en una societat on el sistema patriarcal segueix
estant molt arrelat, determinant la nostra manera de socialitzar-nos en tots
els àmbits de les nostres vides, a través, entre d’altres aspectes, dels rols
de gènere.
La dicotomització, que es transmet a través de
l’educació, porta a una percepció del món i de si mateixa diferenciada, segons
si estàs socialitzada dins del gènere femení o el gènere masculí, generant
submissió al paper de la dona, i poder i autoritat al paper de l’home.
Paral·lelament, no podem obviar la importància del llenguatge: aquest
construeix i modifica com entenem la realitat. En el sistema patriarcal, el
llenguatge és masculinitzat, i com a conseqüència, creem una realitat també
masculinitzada.
Aquesta percepció social legitima tot un entramat de
violències no tant explícites que s’enfoquen a la figura femenina. D’aquesta
manera, es perpetua una violència estructural que desemboca, en els casos més
extrems, al feminicidi.
La nostra manera d’entendre les relacions segueix sent
el que ens ven la societat: el mite de l’amor romàntic, on les dones han
d’esperar passivament un príncep blau i heroic que els aportarà felicitat i
plenitud. Aquest amor requereix eternitat, exclusivitat, incondicionalitat i
absoluta prioritat, el qual legitima la gelosia i la possessió, que fàcilment
poden desembocar en violència psicològica o física.
Però els assassinats són la punta de l’iceberg. Hem de
conscienciar-nos que les diferents violències de gènere són presents en la
nostra vida quotidiana, encara que sigui de manera subtil.
La discriminació al món laboral, per una banda, el fet
de cobrar menys per la mateixa feina feta segueix sent el dia a dia de moltes
dones. Per altra banda, sovint poden patir assetjament laboral per part de
companys o superiors.
En altra instància, la dona segueix limitada a l’àmbit
privat, sent la responsable de les tasques de cures, és a dir, el treball
reproductiu que és necessari per sostenir el treball productiu ubicat fora de
la llar i ocupat històricament pel gènere masculí. Actualment moltes dones,
ocupen també importància fora de la llar, però implica que assumeixin una doble
jornada laboral, causada per la divisió sexual del treball.
També és violència la pressió estètica que ens
oprimeix cada dia, bombardejant-nos amb milers d’anuncis que ens recorden els
cànons de bellesa que hem de seguir i sense els quals no ens sentirem ni
segures ni còmodes. Es venen els nostres cossos com a objectes publicitaris i
de desig, provocant que moltes dones, sobretot joves, caiguin en patologies
relacionades amb la conducta alimentària (com és l’anorèxia o la bulímia),
conduint-les sovint a profunds traumes psicològics, i a vegades, fins i tot a
la mort.
Tot i aquesta
materialització dels cossos femenins, segueix arrelada una estigmatització de la prostitució i
l’experimentació sexual a causa de la moral judeocristiana. Així, es perpetua
la idea de la dona com a eterna menor d’edat, impulsiva, inconscient, que
necessita algú que la tuteli i corregeixi, paper que històricament ha
desenvolupat el pare, marit, Déu o l’Estat. Aquest últim, segueix adjudicant-se
el dret de decidir sobre els nostres cossos: els de les dones. L’última mostra
ha estat l’intent d’aprovació de la reforma de l’avortament, la qual restringia
encara més la opinió i decisió de la dona embarassada, relegant-la a terceres
persones.
Totes aquestes violències, i moltes d’altres, les patim
de manera diària a causa del sistema patriarcal, per això és necessària la
lluita feminista. Cal la conscienciació i la resposta col·lectiva davant
d’aquestes opressions. Juntes tenim més força!
No més dones mortes per les violències de gènere!
Cada dia és 25 de novembre!
Acció Lila i Arran Manresa
.JPG)
